Videojocs a YouTube

Jugo a videojocs quasi cada dia, sobretot ara que arriben les vacances, però estic segur que passo més temps mirant vídeos de YouTube sobre videojocs. Tot i que sigui una experiència menys immersiva, pot arribar a ser encara més entretinguda, tot depèn del youtuber en qüestió. Estic subscrit a uns quants canals que m’han fet riure o pensar, i m’agradaria compartir-los amb l’esperança que a vosaltres també us interessin. Els he categoritzat segons el tipus de contingut que produeixen:

Comèdia

Tots aquests youtubers alternen fragments de gameplay amb esquetxos amb una sorprenent qualitat de producció al darrere. Tot va començar al 2004 amb Angry Video Game Nerd o AVGN, que es pot trobar al canal Cinemassacre. La idea d’aquesta sèrie de videos, 175 en el moment d’escriure l’article, és jugar a un joc antic (per a NES, Atari 2600, Sega Master System…) i criticar el seu mal disseny o la seva extrema dificultat. Va ser gràcies a James Rolfe i al seu equip que la idea de jugar i parlar de videojocs a través d’Internet és tan popular avui. El 2010, JonTronShow i PeanutButterGamer van fundar Normal Boots, una pàgina web on ells i els seus amics penjarien els seus vídeos amb un format semblant al de AVGN. Més endavant, el web passaria a ser una xarxa de canals a YouTube similar a Machinima. Avui en dia un dels canals més prolífics en aquesta categoria i un dels meus preferits és Scott the Woz, que parla dels videojocs que encaixen com a exemples del tema de la setmana, el qual varia des de «els jocs de llançament de cada consola» a «les franquícies amb més entregues».

Reptes i glitches

Hi ha youtubers que no en tenen prou amb gaudir d’un joc tal i com es demana. Ells inspeccionen els seus detalls en una cerca d’errors de programació o maneres de posar-se a prova a si mateixos. Si el que vols és petar un joc, A+Start et dirà com. Si el que vols és passar-te The Legend of Zelda: Breath of the Wild sense escalar, Gamechamps3000 t’explicarà la millor tàctica. Si vols saber com construir un ordinador a Mario Maker 2, Ceave Gaming farà que et sembli fàcil. Finalment, si vols veure com els espectadors de Twitch condueixen una moto muntanya amunt a GTA V, DougDoug té els mods per fer-ho possible.

Curiositats i teories

A diferència que els anteriors, els següents es fixen en els detalls creats expressament pels dissenyadors amb la intenció de recompensar als jugadors més tafaners. DidYouKnowGaming, part de Normal Boots, està dedicat a comentar curiositats sobre el procés de desenvolupament, narrades per celebritats de la companyia. A part de comentar les notícies, Eurogamerspain fa tops de l’estil «Los 6 JEFES FINALES más CANSINOS de los videojuegos» que, a diferència d’altres canals de tops, són divertits. FunWithGuru ensenya els millors easter eggs d’un joc en concret i els presenta amb una edició digna de ser mencionada. The Game Theorist i Leyendas & Videojuegos agafen aquests secrets i elaboren teories sobre la història amagada d’aquests videojocs, la majoria de les quals acaba sent simplement una teoria.

Crítica

A l’extrem més intel·lectual de YouTube trobem els canals que analitzen els videojocs des d’una perspectiva constructiva. Razbuten, Snowman Gaming i Game Maker’s Toolkit discuteixen les mecàniques i el disseny de nivells amb exemples de com s’ha fet bé i no tant bé. Ahoy prefereix resumir la història dels gèneres i la trajectòria de les armes en els FPS. NakeyJakey té un format bastant lliure però segueix tenint opinions molt professionals. DayoScript és, per mi, un dels millors youtubers d’aquest país amb les seves ressenyes entretingudes i interessants alhora. No vull tancar aquesta categoria, però, sense comentar la llegenda de muszka89, el youtuber espanyol que va desapareixer fa 5 anys i les promeses del seu retorn són les que ens donen esperança per seguir endavant.

Música i animació

Alguns artistes tenen el temps i el talent per crear curts animats o cançons originals basades en videojocs. TheLivingTombstone fa mescles electròniques, sovint en col·laboració amb cantants, com la seva famosa «Five Nights at Freddy’s Song», que es va convertir en un meme i té unes 180 milions de visualitzacions. Dan Bull es va proposar el repte de fer un rap per tots els videojocs que coneix i fins ara ha demostrat que és possible una combinació de quantitat i qualitat. Dorkly, part de CollegeHumor, penja paròdies animades en 8bit de videojocs des de fa 9 anys i no sembla voler parar.

Gameplay

Aquesta última categoria és potser la més comuna, amb youtubers com PewDiePie, Willyrex i elrubiusOMG sent els més coneguts. Els que més m’agraden, però, són videogamedunkey i oxcjae. Amb la seva manera inusual de jugar i els seus comentaris improvitzats són capaços de transformar el que podria ser contingut avorrit en un de bastant graciós. També m’agradaria fer publicitat dels canals dels meus amics: b j å r k, que penja sobretot moments de CS:GO, Games Mj, amb els seus vídeos de Call of Duty Mobile, i NVS 2603, que crea montatges de Battlefield.

Quins youtubers seguiu vosaltres? No oblideu de donar-li like i deixar un comentari. I dono gràcies al patrocinador d’aquest article, Raid Shadow Legends…

El protagonista importa?

Tots els formats de ficció amb personatges en tenen un de principal, el protagonista. Aquest és el punt de vista a través del qual veiem el seu món o és el que evoluciona més o afecta més els esdeveniments. Els protagonistes solen ser els personatges més memorables de l’obra (James Bond, Sarah Connor, Indiana Jones, Ellen Ripley…) i tot i ser ficticis són utilitzats com a exemples a seguir a la vida real de sigui quin sigui el seu tret característic (valentia, enginy, bondat…). Per què és, doncs, que en molts videojocs el protagonista no té cara?

Em refereixo, per exemple, als videojocs en primera persona. En la majoria de FPS com Call of Duty o Battlefield o fins i tot els més centrats en la història com BioShock o Dishonored, el protagonista és poc més que la càmera amb unes mans enganxades. De vegades ni tan sols té veu, i els personatges que l’envolten es veuen limitats a cridar ordres enlloc d’entablir una conversa. En alguns casos, com Half-Life, el personatge més important resulta ser el nostre acompanyant (o algú altre completament, com és el cas del G-Man) i controlem al narrador testimoni, al més pur estil Sherlock Holmes o Moby Dick. Els jocs de terror (Outlast, Amnesia, Cry of Fear…) són bastant reincidents, ja que posar el jugador a la pell del personatge que controla ajuda a la immersió.

Un altre sentit en el qual el protagonista no és «ningú» són els jocs amb personalització de personatge. Els RPG són els més culpables, que tot i voler que el jugador interpreti un rol, deixen que converteixi el seu avatar en una còpia exacta d’ell mateix (o una versió lleugerament més atractiva). Skyrim, que va sobre el «sang de drac» capaç de derrotar Alduin, pot tenir com a protagonista un home o dona de qualsevol raça, classe, color d’ulls i de pell i amb qualsevol estructura facial. Sembla, doncs, que aquest «elegit» podria ser qualsevol.

Finalment tenim els protagonistes que directament no són gaire memorables. Estic parlant del clàssic home blanc heterosexual, d’uns 30-40 anys, cabells curts i castanys, ulls marrons, barba de 3 dies i veu de fumador crònic. Tindrà problemes amb l’alcohol perquè la seva dona/filla va morir en un incendi/accident de cotxe. Serà dur per fora però tindrà una mica d’humanitat dins seu, la suficient per fer comentaris sarcàstics sobre la situació. Tot i la seva vida d’oficinista, estarà en plena forma per fer parkour i sabrà defensar-se perfectament, ja sigui cos a cos o amb tots els tipus d’arma de foc que es trobi pel camí. Far Cry 3, The Evil Within, Assassin’s Creed, Heavy Rain, Watch Dogs, Dead Rising… són jocs populars però no exactament per la profunditat del seu protagonista.

També voldria comentar els protagonistes que serveixen de poc més que caramels pels ulls del jugador. Normalment són personatges femenins amb proporcions exagerades i una quantitat de roba escassa com per anar a lluitar. Bayonetta, Ivy Valentine i, efectivament, Lara Croft, van ser dissenyades amb la clara intenció de moure’s per la pantalla de manera seductora. Aquest tema va més enllà del que volia tractar en aquest article, així que ho deixo per l’Anita Sarkeesian.

Excluint l’últim punt, que és comú amb altres formats, podem veure el problema amb molts videojocs: els protagonistes són avorrits, closques de personatges. Tot i tenir nom són tan indistingibles que ens oblidem d’ells. Obviament no tots els jocs són així (God of War, The Last of Us, Mirror’s Edge, Red Dead Redemption, Hellblade: Senua’s Sacrifice…), però una alarmant pila dels més coneguts sí. Sembla greu, però això pot tenir un resultat positiu encara que sigui involuntari.

Si el personatge no és gaire interessant, el jugador pot aportar els trets característics que vulgui i segur que encaixaran. Com que els videojocs tenen l’element de personalització de l’experiència, potser convé més crear la base d’un protagonista i deixar que el jugador aporti la resta. D’aquesta manera, cadascú haurà viscut la mateixa història amb una perspectiva diferent i el to que li sembli convenient. Les pel·lícules i sèries tenen protagonistes tan específics que pot ser difícil sentir-se identificat i, per tant, són propensos a la desconnexió amb l’espectador. Els jocs mencionats no tenen aquest problema. El protagonista pràcticament és el jugador, perquè aquest l’ha moldejat a la seva manera de ser.

En conclusió, els videojocs no tenen la necessitat d’un personatge que guiï l’argument. Alguns no tenen el protagonista més carismàtic o més únic visulament, però no és tan greu com pot semblar. El jugador porta les regnes del jocs, així que si hem de buscar el protagonista segurament és ell mateix.

Trofeus. Una bona idea?

Jugar a videojocs és divertit, relaxant o fins i tot emocionant. Són un mètode d’escapisme accessible i eficaç. Qualsevol pot agafar un comandament de consola i passar una bona estona, ja sigui amb amics o en solitari. Els videojocs, com a concepte, ofereixen reptes fàcils de superar i de recompensa immediata, cosa que no podem dir de pràcticament res a la vida. Però que passa quan el videojoc té un final? Molts jocs tenen una història amb introducció, nus i desenllaç, i un cop te’l passes no té més contingut a oferir. Altres tenen modes arcade o multijugador que podrien allargar el temps de joc de manera infinita, però en algun moment la gent es cansarà de fer sempre el mateix. És llavors quan apareixen els prevalents trofeus, presents en quasi tots els títols i amb l’objectiu d’extreure fins a l’última gota de suc de l’obra.

Segur que en alguna partida, després d’haver fet la cosa més mundana, t’ha aparegut una notificació a la cantonada de la pantalla amb una medalla. Si decideixes investigar una mica trobaràs la llista sencera de trofeus, cada un relacionat amb una tasca. Aquesta pot ser una cosa tan senzilla com «Acabar la història en dificultat normal» o tan extrema com «Realitzar 100 execucions seguides amb motoserra». Alguns desenvolupadors dissenyen aquesta llista de trofeus de manera que complementi el jugador, i altres els regurgiten de manera que acaben semblant més deures que no pas recompenses.

Fa uns mesos vaig jugar a Uncharted: Drake’s Fortune i a la meitat del segon capítol vaig trobar-me un objecte brillant al terra. Quan vaig agafar-lo em va aparèixer el trofeu «Primer tresor» a la pantalla. En aquell moment em vaig adonar que havia de canviar la manera de jugar al joc. A partir de llavors vaig estar fregant l’espatlla contra els límits de cada nivell buscant els 60 tresors del joc. Cada vegada que s’acabava una cinemàtica i em trobava en una nova ubicació, el primer que feia era girar la càmara per veure què tenia al darrere i si podria ser un bon lloc per amagar un dels tresors. De vegades els trobava, i altres perdia minuts explorant cada racó del mapa. Vaig acabar el joc amb 45 dels 60 tresors, però fins fa una setmana, quan hi vaig tornar a jugar, no vaig poder oblidar els 15 tresors que em vaig passar de llarg.

El trofeu que apareix al agafar el primer tresor de Uncharted: Drake’s Fortune

Aquesta situació no passava en els jocs de la Nintendo Wii que tinc des de fa més d’una dècada. Super Mario Bros. Wii i Donkey Kong Country Returns també tenen col·leccionables, però l’absència de trofeus alleugerava la necessitat d’aconseguir totes les monedes estrella o peces de trencaclosques. A més, trobar tots aquests objectes desbloquejava nivells extra, i no una nova skin per poder tornar a jugar el joc però amb l’aparença del dolent.

Vull deixar clar que això no va només sobre col·leccionables. A Uncharted hi ha altres trofeus com «Atacar sigilosament 50 enemics», i només hi ha unes 3 oportunitats per fer-ho en tota la història. Això significa que, per aconseguir el trofeu cal repetir el mateix fragment del nivell desenes de vegades. I tot això, només per anar inflant el percentatge de trofeus obtinguts fins a aconseguir el preuat trofeu de platí (100%). Llavors finalment hauràs acabat el joc. Vist així sembla una perspectiva molt freda de perquè juguem a videojocs.

L’home amb el rècord mundial de més trofeus de platí a la PS4. La seva expressió de felicitat ho diu tot.

On vull arribar és que els trofeus van tacar la meva experiència de Uncharted. Em va semblar que els desenvolupadors van posar-los perquè és pràcticament una obligació fer-ho. Els escenaris eren espectaculars, no em feia falta un recordatori dient-me quants tresors em faltaven per trobar per explorar-lo a fons. Les armes ja eren prou variades i satisfactòries, no calia un trofeu per cada una lligada a certa quantitat de baixes. Si he de tornar a començar una altra vegada la història, aquest cop en una dificultat en la qual no em sento còmode, i només per aconseguir una medalla virtual, llavors no estic gaudint del joc.

La part curiosa de tot això és que sí que hi ha trofeus que m’han agradat. Els de Sniper Elite 4 són molt similars als propis reptes del joc (per exemple, no ser detectat al llarg del nivell), així que són una extensió enlloc d’una feina afegida. A Skyrim hi ha un trofeu per completar cada missió principal, el qual les ajuda a destacar davant de les secundàries. I fins i tot a Uncharted hi ha algun trofeu que m’ha alegrat el dia, com el de «Superar el capítol 5 en menys de 10 minuts» que va fer-me descobrir el mode contrarrellotge.

Objectius de la quarta missió de Sniper Elite 4. Aconseguir tots els objectius d’aquesta missió és recompensat amb un trofeu.

Els trofeus són una eina i, com amb totes, hi ha maneres correctes i incorrectes de fer-la servir. Han de servir la funció definitiva dels videojocs: recompensar el jugador per fer coses bé. Les tasques a realitzar han de ser naturals a l’estil de joc, i no han de ser tan freqüents que perden la importància. Aconseguir tots els trofeus d’un joc ha de ser similar a acabar una col·lecció de cromos, en el sentit que requereix dedicació però apassionada. Els trofeus hi seran sempre, així que serà el millor per tothom que valguin la pena.

Goat Simulator i les mecàniques còmiques

Corria l’any 2014, l’època daurada dels Let’s Plays a YouTube. Del no res va aparèixer Goat Simulator, un joc indie desenvolupat per Coffee Stain Studios i publicat per Microsoft. Va ser creat inicialment com un acudit en una competició interna a l’estudi. Es va presentar com una combinació entre QWOP i Tony Hawk Pro-Skater, amb els mals controls del primer i els objectius del segon. La idea del joc era anar arreu del mapa completant objectius, però enlloc d’un skater el protagonista és una cabra. Com que només es comptava amb un mes de temps per acabar el joc, va sortir malament. Els models i les animacions dels personatges són crus i bàsics. El mapa sembla inacabat, amb alguns troços massa buits o amb els sistemes de col·lisió mal fets. És increiblement fàcil quedar-se encallat en una paret. Però el més important del joc són les mecàniques.

Es pot anar en bicicleta

Les habilitats bàsiques de la cabra són correr, saltar, llepar per enganxar-se a coses, fer coces o cops de cap i bramar per espantar la gent. Es poden desbloquejar habilitats especials com un jetpack o invocar una pluja de cabres, a part d’altres skins com el d’una jirafa o un robot. El joc recompensa activitats com arruinar festes, saltar en llits elàstics o fer explotar una pila de bombones de butà de manera que el personatge toqui el sostre del mapa. El que intento deixar clar és que no és un d’aquests «serious games». És un joc agressivament estúpid, amb música repetitiva i res a fer. No sóc capaç de jugar més de mitja hora seguida a aquest joc, però tot i així va ser un èxit comercial. I els culpables d’això van ser els letsplayers.

Goat Simulator, com molts altres (I am bread, Skate 3, Surgeon Simulator i més recentment Deeeer Simulator), es gaudeix més veient com algú hi juga que no pas jugant-hi tu mateix. És per això que va rebre milions de visites a YouTube, la gent preferia veure videos de personalitats d’Internet fent comèdia a partir d’aquest tipus de jocs. Potser controlar una cabra i fer que faci cops de cap al surtidor d’una benzinera fins que rebenti no és molt divertit, però veure com algú és capaç de grabar-ho, afegir comentaris graciosos i editar-ho per ressaltar els millors moments és fascinant.

Captura d’un vídeo de elrubiusOMG (DJ CABRA, PARQUE DE ATRACCIONES Y TORTUGAS | Goat Simulator DLC)

Això ens porta a la pregunta del milió de dòlars: Goat Simulator és un bon joc? És a dir, ha aportat al món de l’entreteniment molt més que altres jocs amb mecàniques més polides i discutiblement millors. Podem parlar de les mecàniques com parlem dels gràfics? Podem excusar unes mecàniques poc agradables si milloren l’experiència?

La meva resposta és no. Goat Simulator no és un bon joc, sinó un fenòmen cultural. És com The Room, la considerada millor-pitjor pel·lícula de la història. La pel·lícula és projectada periòdicament en petits cinemes d’Estats Units i la sala s’omple de gent preparada per ridiculitzat-la. Tot i ser categoritzada com a drama, cada frase del diàleg és rebuda amb una riallada per com de mal escrita i mal actuada és. El director, productor, guionista i protagonista Tommy Wiseau és una estrella del cinema de la mateixa manera que ho són Neil Breen, Uwe Boll i en certa manera M. Night Shyamalan. A ningú li agrada The Room, però tothom sembla gaudir-la.

Un dels moments més memorables de The Room: el personatge de Tommy Wiseau crida «You are tearing me apart, Lisa!».

Per tant, Goat Simulator i els altres jocs de l’estil no són bons jocs per les seves males mecàniques, però gràcies a aquestes seran recordats com alguns dels millors-pitjors jocs de la història.

DLCs, microtransaccions, lootboxes…

A l’època de la SNES els videojocs ja costaven entre 40€ i 80€ en el moment del llançament. El preu va pujar a una mitjana de 50€ a l’era de la PlayStation 1 i Nintendo64 i ara els grans llançaments solen costar més de 60€. Amb els anys els jocs han passat de ser petits projectes a grans produccions, però el seu preu s’ha mantingut bastant semblant. Com pot ser?

La resposta està en els micropagaments i altres tècniques comercials que aconsegueixen que el consumidor acabi pagant més que només el preu del producte original. El concepte més temut entre els jugadors és el DLC o contingut descarregable. Consisteix en un paquet de contingut adicional per un joc en concret (que el client ja ha comprat). Té sentit que si el jugador ha gaudit la seva experiència voldria allargar-la. En aquest camp també entren les expansions, paquets de mapes, skins, armes, etc.

Això sí, cal saber diferenciar entre el contingut adicional i les actualitzacions. Aquestes segones serveixen per arreglar errors d’anteriors versions o implementar contingut que es tenia pensat incorporar des del principi però no es va poder per limitacions de temps o pressupost. Tot i aquesta distinció, alguns desenvolupadors cometen el pecat d’extreure contingut d’un joc i publicar-ho per separat. És per això que els DLC tenen mala fama.

El DLC d’armadura de cavall d’Oblivion, un dels exemples de DLC més conegut i ridiculitzat.

Una altra estratègia que tenen moltes empreses són les microtransaccions. El contingut que es paga sol ser mínim, com una sola skin, però al ser tan barates la gent pot acabar pagant el que costaria un joc nou sense adonar-se’n. Per distreure als usuaris del fet que estan gastant diners s’utilitzen monedes virtuals, que es poden aconseguir jugant al mateix joc o pagant diners reals. El problema apareix quan costa molt més aconseguir-les jugant i cal «grindejar». Llavors sembla que l’única manera de progressar és amb diners reals. I encara és pitjor quan el que es pot comprar amb les monedes virtuals són millores en jocs online, ja que separa als jugadors que paguen i els que no («pay to win»). La tàctica ideal és només oferir millores cosmètiques, ja que no espanten als jugadors nous que creguin que han de gastar diners per progressar.

Injustice 2 té 4 tipus de monedes digitals, el qual pot confondre al jugador i fer que en compri més.

Finalment trobem les lootboxes o caixes de botí. Aquestes són una colecció d’objectes en el joc que poden interessar o no al jugador. El que incentiva a comprar-les és la possibilitat d’aconseguir objectes «llegendaris» que no es puguin aconseguir a cap altre lloc. Han estat rebent una forta crítica i una persecució per part dels governs perquè infringeixen les lleis de jocs d’apostes. Com que les caixes o les claus per obrir les caixes es poden aconseguir pagant, no se sap què hi ha dins fins que s’obre i estan presents en jocs per nens petits, bàsicament estan venent una màquina escurabutxaques a menors. A Bèlgica i Holanda ja estan prohibides.

Rocket League va substituir el seu sistema de caixes i claus per un sistema de plànols. Ara el jugador sap en què s’està gastant els diners.

Els jocs gratuits, com el Fortnite, Apex Legends o molts jocs per mòbil, subsisteixen gràcies a aquestes pràctiques («free to play»). Sovint utilitzen els passis de temporada per assegurar-se una entrada constant de beneficis, ja que és un pagament periòdic prou baix com perquè tothom ho consideri.

Fortnite, entre altres, ofereix diferents recompenses per haver arribat a cert nivell als jugadors que compren el passis de temporada i als que no

En definitiva, hi ha moltes maneres d’aconseguir més beneficis dels jugadors, algunes més ètiques que altres. Després de tot, és per alguna cosa que els videojocs són una part tan important de la indústria de l’entreteniment.