Reptes extrems

Hi ha jocs fàcils i jocs difícils, tothom sap això. Des dels que un avi pot jugar fins als que repten a qualsevol, coneixem l’espectre.

Però i si anem més enllà? I si intentem trobar obstacles que demanen anys de pràctica en un sol gènere tan sol per poder veure un mateix, encara més per superar-los?

He aquí un repertori de gèneres d’acció (intento aportar opinions informades aquí) i notables exemples de reptes extrems en aquests:

Shoot ‘em up

Els «shmups», com es solen dir, són un dels gèneres primordials de videojoc. Començant com a formes minimalistes lliscant en un monitor de vectors fins a peces modernes on els projectils enemics són amenaces descomunals, ja sigui en velocitat, densitat o ambdues:

Dodonpachi Daioujou Death Label

Dodonpachi és la sèrie de jocs recreatius que va popularitzar el subgènere «bullet hell», i amb cada nou joc troben noves maneres d’estimular fins els jugadors més hàbils.

La versió original (coneguda com White Label retroactivament) va sortir el 2002, adquirint fama com a un dels shmups més difícils que existeixen, i molt bo a més. Clarament, això demanava a crits una versió per a la llar. Aquesta es va fer per a la PlayStation 2, i com altres «ports» de recreatius, venia amb contingut addicional. En aquest cas, era un mode especial apropiadament anomenat Death Label.

Abans d’explicar aquest mode, em sembla que hauria d’explicar el concepte de «bucle». En molts jocs recreatius, arribar al final del joc no significa que s’hagi acabat el joc, sinó que tornes al principi i puja la dificultat. Molts jocs clàssics, com Galaga, Gradius o Donkey Kong, et donen infinits bucles per jugar fins que et cansis. Els bullet hell, per norma general, no ho fan infinit, sinó que es repeteixen una sola vegada com a molt (el que diem dos bucles).

Aquest mode té dos bucles, igual que l’original. En aquest cas, però, l’únic que es transmet entre nivells és la puntuació. Cada nivell et dona una certa quantitat de vides, bombes i especials per derrotar al cap del corresponent nivell de While Label, i no es conserven cap al següent. En el cas del segon bucle, NO HI HA VIDES. He aquí el nucli de la dificultat de Death Label. A més, de l’últim enemic del joc, Hibachi, ara n’hi ha dos, contra els que has de lluitar simultàniament. Tot això combinat fa que passessin 7 anys i mig des del llançament de Death Label fins que algú pugués completar-lo.

Plataformes

Tothom coneix els jocs de plataformes, no en fa falta cap introducció. Milions de persones ha jugat Super Mario 64, però no tantes han provat alguna de les numeroses modificacions (hacks) que li han fet. Algunes jocs sencers amb escenaris completament nous, d’altres que en tenen un sol i algunes que canvien el comportament del joc a un nivell més basal. A vegades, algú que està de broma crea el que es diu un hack extrem: plataformes petites, salts enormes que semblen impossibles…

I en aquest conjunt es troba Super Nightmare 64.

He d’admetre que no coneixia aquest hack d’un nivell fins que em vaig posar a escriure aquest article, però sembla ser el més difícil completat per un humà.

Sembla ser que va sortir en 2015, i sembla ser que l’únic intent exitós és de fa 3 dies (sembla ser que escriure això tard m’ha ajudat)! Consisteix d’una sèrie de salts entre trossets minúsculs de terreny segur enmig de sorra movedissa, que impedeix agafar-se a les vores en la majoria de casos. Tens tot el temps que vulguis per preparar-te per cada salt, però no hi ha cap punt de guardat o res de l’estil, així que és necessari fer tots els salts bé d’una sola vegada. Aquest no és només un repte d’habilitat, sinò de paciència. En algun moment he dit que sigui bo el joc? Ni de broma!

Puzzle

Ja sé el que potser estàs pensant: «Els jocs de puzzle són de pensar, no era sobre acció, això?»

Una paraula: Tetris.

Tetris: The Grand Master 3 — Terror Instinct (abreviat TGM3 o TI) és un joc de Tetris del 2005 relativament poc conegut a Occident, ja que només va sortir a Japó per recreatius.

La seva especialitat es la dificultat, trobada principalment en el mode Master. Aquest es basa en un sistema de «nota», que utilitza diversos criteris per posar-te una nota, començant del 9 a l’1, d’S1 a S9, passant per les M fins arribar a la nota GM (Grand Master). Cada jugador té una nota, que pot pujar jugant per sobre del nivell d’aquesta per desbloquejar «exàmens» que donen la nova nota. Un aspecte important de la dificultat d’aquest mode és el seu focus en velocitat, tant de les peces com del jugador. Aconseguir notes altes demana jugar tan ràpid com sigui possible mentre les peces toquen el fons instantàniament, finalitzat amb una secció on els crèdits del joc passen per pantalla i no pots veure les peces que has col·locat, demanant a més que memoritzis tot el que has fet durant aquesta part.

Només 16 persones han fet partides briliants amb la constància necessària per aconseguir la qualificació GM, la primera sent en 2007, dos anys després del llançament del joc.

Hi ha reptes de tot tipus, i els que aconsegueixen fer barbaritats com aquestes que he ensenyat són ídols en la meva opinió. Espero que hagi inspirat.